EUGENI GAY

Pàgina web

Eugeni Gay és un fotògraf Barceloní que es dedica al foto reportatge i a la fotografia de viatges.
Al 2007, junt amb cinc fotògrafs més va fundar el col·lectiu cuatro15 destinat a compartir i promocionar treballs fotogràfics propis i col·lectius.


Entrevista:

- A què es deu la teva elecció professional?

És una mica fruit de la casualitat, jo soc biòleg de formació i vaig treballar dos anys en un hospital com investigador i al mateix temps em dedicava a estudiar fotografia. A l’acabar els estudis em van oferir treball en la escolta on estava estudiant.

Per que fotografia? Doncs la veritat és que era per buscar una excusa per conèixer i aprendre altres coses, m’encanta viatjar i conèixer altres cultures i realitats i la fotografia em permetia fer tot això, amb l’esperança de guanyar-me la vida algun dia.

- Què t’interessa fotografiar? Per què una imatge i no un altre?

Com ja te comentat, el que m’interessa són les realitats alienes a la meva. Així com hi ha molta gent que troba els seus temes en el seu entorn, jo soc incapaç.
Per escollir les imatges i fer-les hi ha primer un procés de reflexió del que es vol explicar. Aquest pot dura un dia o diversos mesos. Després s’escull en funció de la composició, el missatge que es vol transmetre, etc.

- Què sents quan estàs treballant?

Hi ha dos tipus de treballs, el d’encàrrec, en el meu cas donar classes de fotografia. Aquest no deixa de ser un treball com un altre qualsevol però amb molt de contacte amb la gent, que és el que a mi m’agrada.
Quan fotografio i són temes que he escollit jo, sento que soc molt afortunat per estar vivint això, cosa que sense una càmera no podria fer. Podria dir que sóc feliç quan estic fotografiant.

- Em podries explicar alguna situació especial que hagis viscut en el teu treball?

ha moltes, cada treball et duu a llocs que potser no havies previst, el millor és deixar-se emportar. El que més m’agrada són aquestes situacions en altres llocs, on ni jo els entenc a ells ni ells m’entenen a mi, però hi ha molt bon rotllo entre tots. L’últim treball que vaig fer va ser a Bolívia, retratant festes populars, i ha estat un dels treballs més divertits que he fet, per que a part de fotografiar ho vaig viure com un més. La qual cosa em va permetre fotografiar coses que no hagués pogut fer si hagués aparegut com a fotògraf professional.

- Com t’influeix el teu treball a nivell personal?

La fotografia es converteix en una forma de vida. Conec molt pocs fotògrafs que no ho vegin així. Estàs tot el dia pensant en nous projectes, noves histories, i, quan ja les tens, en com resoldre-les.
Així que t’afecta molt, per el bo i per el dolent.

- Quina relació estableixes amb les persones o les situacions que fotografies?

Sempre intento establir la relació més propera possible. Alguns s’han tornat amics després, i els que em trobo pel camí intento que hi hagi molt bona relació en el moment que compartim. Crec que no es possible fer un bon treball si un simplement esta de pas, sense relacionar-se en l’entorn i en les persones que hi ha en ell.

- Amb quines dificultats et trobes a l’hora de publicar? Hi ha manipulació? Hi ha censura?

La principal dificultat per a publicar és trobar a algú que vulgui fer-ho. En quant si hi ha manipulació i censura, jo no parlaria en aquets termes, sinó que el que hi ha és una línea molt marcada dels mitjans, que publiquen una sèrie de temes o no. Hi ha coses que interessen i d’altres que no. Hi ha molts temes que no es publiquen ja sigui per la línea editorial o per ser massa durs per que la gent els llegeixi el diumenge al matí mentre esmorza.

Això ens hauria de fer reflexionar sobre el paper dels mitjans.

- Creus que hi ha crisis en el fotoperiodisme?

Crec que sí. No a nivell de qualitat dels treballs, que hi ha coses molt i molt bones, sinó a nivell de publicacions. Els mitjans ja no publiquen quasi res a no ser que surti Michelle Obama o l’actor de Hollywood corresponent. No s’aposta per res, és tot el mateix. Llavors s’han de buscar altres canals, la via de la publicació escrita està quasi morta. L’arribada de les noves tecnologies com Internet o multimèdia està fent que es puguin veure molts treballs, però en uns formats diferents als convencionals.
També és veritat que hauríem de pensar en canviar una mica els discursos i les formes. Crec que el fotoperiodisme clàssic està esgotat. Encara és imprescindible denunciar certes situacions, però no sé si ja estem farts de veure les mil matances d’Afganistan o els nens morts de fam d’Àfrica de la forma que ens ho mostren. Com que n’estem farts ni ho mirem i ja ni ens afecta.

- Què li diries a algú que s’hi vulgui dedicar?
Dons que és un món molt bonic en el que un pot arribar a ser feliç amb el que fa, però ha de tenir-ho molt clar i treballar moltíssim, ja que hi ha molta gent que vol fer el mateix i no hi ha llocs per tots. Que no miri als companys com una competència, sinó com una oportunitat per avançar junts i aprendre els uns dels altres.

Sens dubte li diria que ho intentés amb totes les ganes del món.