CONCLUSIONS

Realitzar aquest treball ha suposat una gran oportunitat a nivell personal i professional. M’ha enriquit moltíssim i ha estat una molt bona manera de satisfer les meves ganes de saber.

Amb la meva recerca he pogut saber més sobre el fotoperiodisme i la seva història, i amb ella conèixer fotògrafs de tota mena; alguns meravellosos, altres irònics, molts d’admirables... Abans de començar el treball em fascinava aquesta professió i per això tenia tanta curiositat. Ara en tinc encara més, si això és possible, i no em pot captivar més la feina del fotoperiodista.

Durant el treball he anat donant resposta als meus dubtes però alhora creant-ne de nous. Crec que ara puc dir que entenc una mica més els sentiments del fotògraf, els seus objectius, la seva mecànica de treball, etc; encara que m’he adonat que, segons el tipus de fotoperiodisme que facis, és molt diferent. És obvi que hi ha un gran canvi entre trobar-se enmig d’una guerra i estar passejant per una ciutat, no obstant, tots dos busquen atrapar la realitat que tenen en front seu i explicar alguna cosa.

També m’ha sorprès la combinació d’art i de informació que tenen aquestes imatges. El punt de trobada entre el document històric i la composició artística. De la mateixa manera sobta veure que tot i que els fotoperiodistes busquen una història abans que un bon enquadrament, son incapaços de deslligar-se de tenir un estil propi. Són periodistes i són artistes. A més, m’ha semblat realment interessant l’actitud de mirar de la que parlen alguns dels fotògrafs, d’observar al teu voltant. És una postura gairebé màgica; veure més enllà, fixar-se en els detalls. Molts cops tots anem massa enfeinats i ens oblidem del que tenim al nostre entorn.

Un altre aspecte que m’ha sobtat és adonar-me’n de l’impacte que pot tenir tan sols una imatge, com la de la nena de Vietnam, fotografia de Nick Ut, que es diu que va influir a la fi de la guerra.
Si no fos pel fotoperiodisme molts esdeveniments quedarien oblidats. Un bon exemple és la situació actual d’Haiti després del terratrèmol; els fotògrafs han estat els primers en arribar-hi i són els que ens fan adonar-nos de la magnitud de la catàstrofe.

La part pràctica ha estat molt bon exercici per entendre millor el treball del fotoreporter; el procés de reflexió, de pensar i elaborar. Encara que en aquest sentit potser m’hagués agradat donar-li més voltes al punt de vista que he escollit pel reportatge. Tot i això estic força satisfeta del resultat final; ha estat molt interessant haver de reflexionar sobre les fotos que havia de fer, tant el plantejament previ com el posterior. A més m’ho he passat molt bé fotografiant els assajos dels grups, ja que he sentit una enorme disposició per part d’ells a ajudar-me i alhora he gaudit de la música.
Crec que el reportatge final explica el valor de la música per aquets joves i això m’encanta.

Finalment, cal dir que el dubte que tenia sobre el meu futur s’ha resolt. No sé què serà de mi en quaranta, cinquanta anys, però del que estic convençuda és que faci el que faci vull mostrar el que tinc al meu voltant, explicar històries reals amb la meva fotografia. Com diu Lewis Hine: "Vull mostrar les coses que vull canviar. I vull mostrar les coses que s’han d’apreciar”.