REFLEXIONS PERSONALS

Amb aquest treball he resolt moltes preguntes. Es podria dir que he assolit els meus objectius inicials. Tot i això, m’han sortit nous dubtes. Són preguntes més aviat existencials sobre la humanitat.

Durant la recerca he hagut de visionar moltes imatges i algunes de dures en contextos de guerra i misèria. En poques, en gairebé cap, es veuen als mitjans de comunicació i l’única manera de veure-les és a través d’Internet i de les organitzacions fotoperiodístiques. Aquest fet et fa reflexionar sobre el paper dels medis i el seu deure d’informar. A més, em sorprèn la nostra capacitat de no immutar-nos quan veiem imatges fortes. Veiem fotografies espantoses però no ens adonem que són reals.
Tot ho veiem lluny, aliè a nosaltres. Sí que és molt probable que sigui una mena de protecció incon-scient, però una cosa és no estar sempre pensant-hi i l’altre ser ignorants, no voler saber sobre què passa al món. Com som capaços de quedar-nos indiferents?

“Ens hem plantejat mai que la guerra pot ser – de fet ho és – infinitament més brutal i despietada del que pugui mostrar qualsevol imatge fotogràfica o televisiva? Probablement, no. Caiem en la trampa de creure que la guerra és imatges”. Diu Sandra Balsells, fotògrafa, en el seu magnífic article “La guerra és imatges?”.

Un altre aspecte que m’ha fet reflexionar molt és la ètica periodística. Hi ha molt de debat al voltant del deure de la persona davant les injustícies. Els fotògrafs de guerra es troben nombrosos cops davant de persones necessitades, maltractades, assassinades. Llavors és difícil dictaminar com ha de ser la seva conducta. Aquest debat intern va sorgir arran de la famosa foto de Kevin Carter, el voltor darrera de la nena desnodrida. Va haver molta polèmica amb aquesta imatge ja que es criticava al fotògraf per no haver fet res per ella. Sobre què va fer ell hi ha diverses versions, tot i que va declarar que no havia fet res per ajudar-la i per aquest motiu va acabar odiant la imatge: “És la foto més important de la meva carrera però no estic orgullós d’ella, no vull veure-la, l’odio”. El mateix any que fa la imatge i en que rep el premi Pulitzer, el 1994, acaba suïcidant-se. Un factor decisiu, el remordiment i la pressió de la societat.



Foto: Kevin Carter

No se què va passar però sóc incapaç de jutjar-lo. És difícil establir el criteri que s’ha de seguir i, a més, s’ha de tenir en compte la postura del fotògraf com a observador i la dificultat de reaccionar bé a tals esdeveniments. Sí que és cert que et qüestiones com es pot ser capaç de veure a algú sofrir i no fer res per ajudar-lo, però molts cops no poden, han de procurar per la seva vida i realment la seva feina és de testimoni, d’enregistrar amb la càmera el que passa.
Un cas curiós en aquest sentit és James Nachtwey, fotògraf de guerra. L’any 2001 es va fer un documental sobre ell, War photographer, en el que alguns càmeres el seguien en les seves missions i persones del seu entorn parlaven sobre ell. En aquest film expliquen com s’arrisca i s’implica en els esdeveniments que fotografia, fins al punt de demanar clemència a un grup d’homes que volen matar a un altre. Aquest fet, admirable, hagués pogut costar-li la vida molt fàcilment.

Un dubte que no he acabat de resoldre és la qüestió de la crisi del fotoperiodisme. Tot i que llegint les diverses opinions n’he creat una de pròpia, se’m fa difícil dir afirmar que hi ha crisi; el que és indubtable és que la feina del fotoperiodista ha canviat. Les noves tecnologies han fet més fàcil el seu treball a nivell tècnic, encara que aquest fet pot haver influït en l’actitud d’observar.
És cert que el sector periodístic ha estat afectat per la crisi econòmica, i molts fotògrafs s’han vist al carrer o sense prous diners pels reportatges, però, no ho qualificaria com a conseqüència d’una crisi fotoperiodística sinó com un efecte de la crisi mundial que vivim actualment. I, d’igual manera, el fet de que no es prioritzi tant la qualitat l’atribueixo a la mentalitat actual de la societat. Però el que no crec que puguem dir és que el fotoperiodisme s’està morint, com afirma el Visa Pour l’Image, trobo que és una afirmació massa dramàtica. Està afectat, això és indubtable, i és obvi que cal canviar algunes coses; no és possible que la intenció del professional d’explicar fets a través d’imatges quedi silenciada per la censura, pels mitjans que no posen èmfasi en aquests aspectes. Però no podem ignorar la qualitat dels treballs dels fotògrafs de l’agencia Magnum, o els de l’exposició del Visa Pour l’Image o del World Press Photo, entre d’altres.

En la meva opinió, mentre segueixin havent-hi fotoperiodistes que defensin el seu treball i vulguin seguir mostrant part del món, no hi haurà res perdut.