INTRODUCCIÓ AL FOTOPERIODISME
HISTORIA

El fotoperiodisme és un ofici que deriva del periodisme i que utilitza la fotografia com a document informatiu. És una feina destinada a la premsa o a projectes editorials relacionats amb informació d’actualitat.
El fotoperiodisme, per tant, combina la funció periodística amb la fotografia, que queda supeditada a la vessant més informativa. És una barreja d’estètica, tècnica i informació que, per damunt de tot, té la seva funció com a document d’anàlisi social.

“La fotografia té un destí doble… és filla del món aparent, de l’instant viscut, i com a tal guardarà sempre alguna cosa del document històric o científic sobre ella; més enllà, també és filla del rectangle, un producte de les belles arts”. Brassaï, fotògraf.

Dins del fotoperiodisme podem distingir el fotodocumentalisme, que consisteix en elaborar un projecte fotogràfic al voltant d’un tema. A diferencia d’aquest últim, que té una idea prèvia de que vol fer, també hi ha el fotoperiodista que intenta mostrar allò que passa al moment i que mai sap el que fotografiarà.
El fotoperiodisme també inclou la foto il•lustració. Són aquelles imatges que no tenen una relació directa amb la realitat, poden ser muntatges, i tenen la intenció d’apropar el lector al text.

"Tot periodista és un historiador. Allò que fa és investigar, explorar, descriure la història en el seu desenvolupament". Ryszard Kapuscinski, periodista.



El Born, 1962. Foto: Miserachs.


Tot i que el fotoperiodisme en sí, com a fotografia de premsa, neix l’any 1880 quan apareix la primera fotografia en un diari, el Daily Herald de Nova York, hem d’anar vint-i-cinc anys enrere per veure les primeres fotografies amb interès informatiu. Aquestes fotografies apareixen a mitjans del S.XIX, en plena revolució industrial, tot i que, degut a la tècnica rudimentària del moment, es fa impossible la seva difusió.

És Roger Fenton, fotògraf britànic, qui fa el primer reportatge de guerra al 1885. Realitza una expedició finançada per l’Estat a la Guerra de Crimea amb la condició de no mostrar els horrors de la guerra. En el fotografies es veuen grups de soldats ben instal•lats darrera la línea de foc.



Soldats darrera la línea de foc. Guerra de Crimea. Foto: Roger Fenton.

Al 1861, Mathew Bray dóna un altre punt de vista del reportatge fotogràfic. Realitza el projecte amb l’ajuda d’uns quants fotògrafs com, per exemple, Timothy O’Sullivan i Alexander Gardner. Bray dóna una visió totalment oposada a la de Fenton; mostra la realitat de la guerra. A més, és ell qui es finança l’expedició amb els seus diners i amb préstecs, però les seves imatges van ser censurades* i no va ser fins més tard què es van anar publicant.

En tots dos casos la tècnica artesanal dificultava la mobilitat de l’equip i la reproducció de les imatges.


Imatges de guerra del fotògraf Mathew Brady.

La publicació de la primera fotografia a la premsa l’hem d’atribuir als avenços en la tècnica fotogràfica, a la gran expansió de les comunicacions i a la creació i millora dels sistemes de transmissió d’imatges.

Va haver de passar un quart de segle perquè la fotografia de premsa fos habitual. L’any 1904, el Daily Mirror d’Anglaterra il•lustra el diari únicament amb fotografies. L’Illustred Daily News de Nova York segueix l’exemple al 1919. Els setmanaris i revistes mensuals publiquen fotografies des de 1885 perquè tenen més temps per preparar les edicions. Els diaris, basats en l’actualitat immediata, tenen més dificultats per reproduir les imatges ja que la tècnica utilitzada requereix més temps.

La introducció de la fotografia a la premsa és un fenomen que canvia el concepte de realitat. Ara la gent pot veure més enllà del seu entorn més proper. Aquest fet va suposar una revolució en la transmissió d’esdeveniments. La premsa es converteix en un mitjà de propaganda i manipulació on les imatges funcionen segons els interessos dels propietaris dels rotatius (els industrials, els governs...).

Al mateix temps Jacob A. Riis (1849 – 1914), periodista del New York Tribute, és el primer que utilitza la fotografia com instrument de crítica social per il•lustrar els seus articles sobre les condicions de vida dels immigrants. L’acusen d’exagerar en els seus textos i per això decideix agafar la càmera.
Un altre exemple és Lewis Hine (1874 – 1940), sociòleg que utilitza la càmera per a retratar l’explotació infantil. Per primer cop la fotografia és utilitzada per a reivindicar la millora de les condicions de vida de les classes pobres de la societat. També hi ha altres fotògrafs que utilitzen la càmera com a instrument de crítica social, com Jessie Tarbox Beals, Jack Delano...



Nens del carrer acomodats dormint. Foto: Jacob A. Riis.


Foto: Lewis Hine.

Tot i que els primers diaris en utilitzar fotografies són americans, el fotoperiodisme cobra impuls a Alemanya on hi ha els primers reporters fotogràfics que van donar prestigi a l’ofici.

L’Alemanya de principis del S.XX viu un període greu de crisi política i econòmica causada per les conseqüències que deixa la primera guerra mundial. Al 1918 la Primera República substitueix la monarquia del Kàiser* i el poble acostumat a l’obediència i a l’autoritat no entén el sistema pluralista dels partits. Aquesta república quasi no dura ni quinze anys.

L’ambient liberal que es viu durant el període de la república permet l’evolució extraordinària de les arts i les lletres. Apareixen grans escriptors, pintors i músics, Einstein rep el premi Nobel al 1921, neixen les investigacions psicoanalítiques de Sigmund Freud i es funda la Bauhaus amb l’arquitecte Walter Gropius al capdavant. Laszlo Moholy-Nagy, que arriba a ser un dels mestres de la Bauhaus, incorpora molt la fotografia al seu treball.
A més, com que no era limitada per la censura que hi va haver al règim anterior, la premsa agafa impuls. A Alemanya apareixen revistes il•lustrades, com el Berliner Illustrierte i el Münchner Illustrierte Presse. Comença l’edat d’or del periodisme fotogràfic i de la seva fórmula moderna; els dibuixos van deixant lloc a les fotografies que mostren l’actualitat.


El fotoperiodisme modern va agafant forma; la visió que té la societat del fotògraf canvia, ja no es manté en l’anonimat sinó que es converteix en una figura important dins la societat. Ara els que treballen per la premsa provenen de les classes altes i, per tant, tenen una certa educació i un estatus social. També és important d’estacar l’aparició al 1925 d’anuncis als diaris alemanys que elogien nous aparells fotogràfics i el fet de que les revistes alemanyes i europees paguen a bon preu les fotografies.

Apareix la càmera Ermanox, una gran novetat que va contribuir molt a l’evolució del fotoperiodisme. Té grans avantatges, és lleugera i petita, i a més permet l’obtenció de fotografies de nit o en interiors sense necessitat de flash. No obstant, per fer aquestes fotos encara s’havia de recórrer a les plaques de vidre i al revelat en banys especials.
Gràcies als avenços dels nous aparells fotogràfics neix el fotoperiodisme modern a mans de Erich Salomon, el primer que fotografia a gent sense que aquesta se’n adoni. Tot i la novetat de la càmera sense flash, el soroll del disparador dificulta al fotògraf passar desapercebut i, a més, en el cas d’estar en un interior és necessari l’ús d’un trípode. Amb tot, a partir de llavors es dóna quelcom important: es comença a valorar el tema i l’emoció de la imatge.

Tribunal. Foto: Erich Salomon.

En aquesta època desperta gran interès les fotos manipulades* anomenades “secretes“, imatges que capten la intimitat del fotografiat, normalment conegut per la societat. No obstant, quan resulta impossible fer-les es publiquen les fotografies “ultrasecretes“ que són un elaborat muntatge inventat per Kurt Korff, periodista i redactor en cap del Berliner Illusrierter. Salomon publica una sèrie d’aquestes imatges sota el títol “Les primeres fotografies mai realitzades en les sales de joc del casino de Montecarlo“.

Tot i que la fotografia com a instrument social ja existeix a finals del S. XIX, la idea de reportatge, es a dir, la explicació d’una història mitjançant una successió d’imatges, no neix fins la primera meitat del S. XX gràcies a Stefan Lorant, redactor en cap del Münchner Illustrierte Presse. A partir de llavors els fotògrafs es centren en temes específics que omplen varies pàgines de les publicacions. Lorant també introdueix la idea de no només informar sobre les personalitats sinó també apropar-se a la vida de l’home del carrer, retratar les escenes quotidianes. Idea que, més endavant, impulsa la revista Life i, en definitiva, les publicacions acaben sent un símbol de la mentalitat liberal de l’època.

A partir del 1930 els fotògrafs comencen a firmar les seves fotos i, igual que Salomon, acompanyen les fotografies amb els seus propis textos. La major part d’aquest grup de fotògrafs són burgesos que, a causa de les dificultats econòmiques i de l’atur intens de l’Alemanya de la postguerra, s’endinsen en aquest món. Alguns d’ells formen part de l’Agència Dephot, que treballa amb Stefan Lorant, i la majoria dels membres de la qual acaben sent celebritats. Un d’ells és l’alemany Hans Baumann, qui desenvolupa la fórmula moderna del reportatge. Nascut l’any 1893, treballa en una revista berlinesa com a dibuixant però, més tard, quan les fotografies omplen les revistes, es converteix en fotògraf. En 1929, en entrar a treballar a la publicació Münchner Illustrierte Presse, ho fa sota un pseudònim, Felix H. Man, per deslligar-se de la seva reputació de dibuixant. El mateix any realitza el seu primer reportatge nocturn sota el títol: “Entre mitja nit i la aurora al Kurfürstendamm “.

Foto Felix H. Man

Als principis dels anys 30, fotògrafs com Salomon, Man i altres comencen a utilitzar la Leica; càmera que intervé directament en l’evolució del fotoperiodisme. Aquest aparell és inventat per Oskar Barnack, qui des de 1911 entra a formar part de les fàbriques Leitz; les quals fabriquen microscopis i prismàtics. Barnack, enginyer alemany aficionat a la fotografia, treballa en la idea d’una càmera lleugera que es pugui portar a tot arreu. Al 1913 ja hi ha el primer prototip però no és fins el 1925 que es presenta al públic aprofitant la Fira Industrial de Leipzig, on causa impacte. Al 1930 la Leica es ven amb diversos objectius intercanviables. Aquest avenç, el seu reduït tamany, el format i tots els nous avantatges fan que repercuteixi notablement en el món professional dels fotoperiodistes.

Paral·lelament a les càmeres de grans dimensions, la tècnica dels flashos havia millorat molt. En un principi, els redactors de la premsa il•lustrada no permeten l’ús de la Leica. Això és degut al seu reduït tamany que, a ulls d’alguns, la feia poc professional. Gràcies a Thomas McAvoy, fotògraf, es van reconèixer els valors de la Leica; ja que la va defensar i va insistir en la seva utilització. A partir de llavors, els altres fotògrafs van començar a utilitzar-la per a les seves publicacions. Per demostrar els seus avantatges es van comparar les fotografies preses amb les altres màquines amb les fetes amb la Leica que, com que no necessitava utilitzar el flash, reflectien millor l’atmosfera.


El fotoperiodisme s’expandeix al 1933 amb el règim nazi. El crack de la borsa de Nova York al 1929 té greus conseqüències a Alemanya; la situació econòmica és molt pobre i cada cop hi ha més atur. Aquest fet ajudà a que Hitler guanyés poder. La mentalitat democràtica que s’havia viscut a la premsa il•lustrada queda totalment limitada; milers de persones, intel•lectuals i artistes, s’exilien sobretot a França, Anglaterra i a Estats Units. A partir de llavors, la premsa alemanya només pot publicar allò que manen els organismes oficials.
El fotògraf més important d’aquest període a Alemanya és Heinrich Hoffmann, que s’afilia al partit nazi i acaba sent íntim amic de Hitler; i quan ell arriba al poder, Hoffmann rep el dret exclusiu de publicar fotos seves. D’aquesta manera guanya molts diners i crea una agència i una editorial amb l’objectiu de fer propaganda del règim nazi. No obstant, l’any 1947, en les detencions dels caps nazis, és condemnat a treballs forçats i perd tota la seva fortuna.



Hitler. Foto Heinrich Hoffmann

En exiliar-se intel·lectuals i artistes, el fotoperiodisme s’estén. A França es funda la revista Vu a mans de Lucien Vogel; editor, periodista, pintor i dibuixant. Aquesta publicació és la primera que posa al públic en contacte amb el món sencer. Al seu servei hi treballen fotògrafs com Germaine Krull, André Kertész, Laure Albin Guillot i Robert Capa, entre d’altres. És considerada la primera revista moderna francesa basada en fotografia.
Els temes i les afinitats polítiques d’esquerres de la revista fan que no sigui gaire acceptada per els accionistes i que la indústria, subministradora de publicitat, li sigui hostil. Amb els anys el seu interès disminueix i perd part de la clientela, no obstant la revista continua fins 1938. Vu va influir directament en altres publicacions, com per exemple la revista LIFE.

La Segona Guerra Mundial és considerada una etapa important en la història del fotoperiodisme, ja que s’intenta que cada conflicte sigui enregistrat per alguna càmera o altra. Un exemple n’és el testimoni que va deixar Eugene Smith, que a més va crear una de les teories sobre la ètica periodística: “No es pot ser objectiu, però si honest”.

Del 1839 al 1852 hi ha un gran canvi en el finançament de les revistes. Fins llavors les pagaven els mateixos editors però a partir d’aquesta època la publicitat va guanyant terreny fins a convertir-se en la font més important de recursos econòmics.


Henry R. Luce, fundador de la revista TIME o Fortune, funda al 1936 la primera revista formada per fotografies, anomenada LIFE. Aquesta publicació aconsegueix un gran èxit i és considerada la més important del seu gènere, i fa gran èmfasis en el fotoperiodisme.
És una publicació que, tot i ser d’origen nord-americà, adquireix un reconeixement a nivell mundial. Va tenir una evolució desigual: en un primer moment era una revista setmanal que al cap de 36 anys va deixar de publicar-se. Torna a aparèixer al 1978 com a revista mensual, tot i que només va ser durant la Guerra del Golf. Al 1991 va tornar a publicar-se, aquest cop setmanalment, fins l’any 2000. Reapareix al mercat al 2004 per acabar definitivament l’any 2007. Tots aquets daltabaixos són conseqüència de proble-mes econòmics que impedeixen la seva publicació. Aquests problemes venen donats principalment per la competència de la televisió, que va guanyant terreny.

Margaret Bourke-White, Cornell Capa, Robert Capa, Alfred Eisenstaedt, Thomas McAvoy, Werner Bischof, Bill Eppridge, Joe McNally, Carl Mydans i Peter Stack-pole, entre d’altres, són un exemple del gran nombre de col·laboradors que tenia la revista LIFE.


Primer número de la revista LIFE.

“Per a veure la vida, per a veure el món, ésser testimoni dels grans esdeveniments, observar els rostres dels pobres i els gestos dels orgullosos; veure coses estranyes: màquines, exèrcits, multituds, ombres en la jungla i en la lluna; veure coses llunyanes a milers de kilòmetres, coses ocultes darrera de les parets i en les habitacions, coses que arribaran a ser perilloses, dones, amades per els homes, i molts nens; veure i tenir el plaer de veure, veure i sorprendre’s, veure i assabentar-se’n”. Són les paraules que utilitza R.Luce per introduir el primer número de LIFE.

Durant la segona meitat del segle XX, després de la segona guerra mundial, apareix el documentalisme, que es basa en una visió més subjectiva i més lliure de reflectir la realitat. No està lligat directament a la imatge impresa sinó que va més enllà: exposicions, llibres...

Al 1947 els fotoperiodistes Robert Capa, Henri Cartier-Bresson, George Rodger i David Seymour funden a París i a Nova York l’agència Magnum Photo.

Les agencies de fotografia tenen la intenció de protegir la propietat de les imatges, i fer d’intermediari entre els fotògrafs i els compradors de les imatges; ja que molts cops el fotògraf pateix un seguit de riscos materials i no disposa de mitjans per controlar la venta de les seves fotos. A més, volen controlar el fet de que els compradors fessin el que volguessin amb el material, sense tenir en compte el que vol el fotògraf. La idea d’agència, però, neix molt abans, al 1898 per el nord americà George Grantham Bain.

Alguns dels components de l’agència Magnum durant el seus primers anys són: Werner Bischof, Ernst Haas, Dennis Stock, Kryn Taconis, Marc Riboud, Inge Morath, Elliot Erwitt, Burt Glinn, Erich Hartman, entre d’altres.

La mentalitat d’aquesta agència no es simplement fer diners sinó que va més enllà. Donen més importància als sentiments i a les idees. No només volen reflectir el que es veu, sinó també la manera de veure, la seva naturalesa independent.
Un dels principals objectius és procurar que els drets d’autor no estiguin en mans de les revistes sinó dels mateixos fotògrafs; problema de gran importància que es dóna llavors; els fotògrafs no tenen el control de la utilitat que es donarà a la seva imatge.

Un altre exemple d’entitat que promogui i/o ajudi el fotoperiodisme és el World Press Photo, una organització independent sense ànim de lucre fundada al 1955. Es tracta d’un concurs a nivell mundial en el que premien les millors fotografies de premsa de l’any. Cada any fan exposicions en diversos països mostrant un recull de les imatges de premsa premiades, algunes de les quals acaben sent conegudes mundialment i, fins i tot, es converteixen en icones.



Una nena de 10 anys, Kim Phuc, fuig dels bombardeigs a Vietnam. 1972.
Foto: Nick Ut.

Durant la seva evolució i el seu creixement han anat ampliant les seves activitats, ara ja no només es fan exposicions, sinó que també fan tallers i seminaris.
Una de les fotografies més impactants i més conegudes arreu del món és la premiada l’any 1972 del fotògraf Nick Ut. La imatge pertany a la guerra de Vietnam i hi apareix una nena nua, Kim Phuc, cridant de dolor després de que el foc cremés la seva roba.
Aquesta fotografia va tenir un gran impacte i és considerada una icona del S. XX contra la guerra. A més, a partir d’aleshores va haver-hi un canvi en la distribució dels fotògrafs a les guerres: es va acabar la presència lliure dels fotògrafs als conflictes. S’aplica aquesta mesura per que els governants se n’adonen de la força que pot tenir una sola imatge i això no sempre els beneficia.

Una altra organització és el Visa Pour l’Image. Es tracta d’un festival internacional dedicat al fotoperiodisme que es dóna cada any a Perpignan, França. Fou fundat al 1989 per Jean-François LeRoy, fotoperiodista. El festival consisteix en un total de 30 exposicions repartides per la ciutat de Perpignan, en les quals es presenten diversos treballs de fotoperiodistes coneguts o joves promeses. A part de fer les exposicions també entreguen un seguit de premis: el Visa d’or, el Visa d’or Magazine, premi Cànon de la Dona fotoperiodista etc.



Una mostra de les fotografies de l’exposició Visa Pour l’Image 2009. Foto: Ulla Lohman.

Actualment hi ha un gran debat entorn el fotoperiodisme i el periodisme en general. Es qüestiona si aquest esta en crisi.
Les afirmacions de què el fotoperiodisme està en un mal moment o fins i tot a la seva fi, ho atribueixen a la crisi econòmica mundial que estem patint, que fa que les publicacions, diaris i revistes, no tinguin tants diners per invertir en els viatges dels seus reporters o simplement per pagar les fotografies. A més, cada cop es despatxen més professionals per falta de capital.
També s’ha de tenir en compte la repercussió de les noves tecnologies. Ara quasi tothom té fàcil accés a una càmera o a un mòbil i es poden fer fotografies a l’instant, la qual cosa treu feina als professionals.
Per altra banda, hi ha persones que consideren que el fotoperiodisme està en plena evolució i que les noves tecnologies ajuden a que la informació arribi més ràpidament a la gent.

Aquí tenim un exemple d’aquest debat. Dos grans organitzacions dedicades al fotoperiodisme, com són Visa Pour l’Image i el World Press Photo, mostren una visió oposada de si hi ha crisi o no en el fotoperiodisme.

“Aquest any, un cop més, podem dir-ho. Ja és oficial: el fotoperiodisme està morint-se. Morirà. Ha mort... [...] L’èxit creixent del festival davant del públic és una mostra de que la gent encara s’interessa per la història del món, a pesar de que els grans mitjans de comunicació cada cop dediquin menys esforç a mostrar-la, a favor d’una actualitat més superficial i frívola. ”
Jean-François Leroy, fundador del festival Visa Pour l’Image.

“Com pot ser que algú cregui que el fotoperiodisme s’està morint? El cert és que el fotoperiodisme esta passant per un període de creixement extraordinari cap a nous mercats i cultures, i nous mitjans de comunicació”. MaryAnne Golon, Presidenta del jurat 2009 del World Press Photo.